Episodis de llibertat

Política
BARCELONA - 28 octubre 2017 2.00 h 


  
                                       

Episodis de llibertat

El nostre país ha proclamat o ha exercit la sobirania en diverses ocasions en els darrers segles, des de la revolta del 1640 fins a l’actualitat

La reacció dels governs espanyols davant de cadascuna d’aquestes temptatives ha estat especialment virulenta i en comptades ocasions s’ha optat per la via de la negociació i el diàleg

- BARCELONA
A Espanyaha prevalgut el principi autoritari a través del qual el poder no pacta, sinó que s’imposa El 6 d’octubrede 1934, Companys va intentar redefinir l’Estat republicà i l’autonomia catalana
La Juntade Braços va posar de manifest, el 1640, la voluntat per decidir lliurement el destí del país
La declaració d’independència que va aprovar ahir el Parlament ens situa en una cruïlla històrica. Però aquesta no és la primera vegada que els catalans han proclamat o han exercit la seva sobirania. Si resseguim la nostra història des del 1640 fins avui, trobem diversos episodis en els quals s’ha produït alguna temptativa; si bé, com ens podem imaginar, en cap d’aquestes ha estat possible consolidar un estat propi, ni tan sols forçar una estructura federal, tal com es pretenia el 1873, el 1931 o el 1934. L’actuació dels governs espanyols de torn davant aquestes proclames i, de fet, davant de qualsevol demanda d’autogovern que ha plantejat el nostre país, ens permeten descobrir algunes raons de la intransigència i, al mateix temps, ens pot ajudar a entendre algunes de les pràctiques que ha posat en funcionament el govern del Partit Popular (amb el suport ple del PSOE i de Ciutadans) per fer front al procés sobiranista.
Un d’aquests elements ha estat l’ús recurrent de la força. El 1938, quan el nostre país era víctima dels bombardejos de l’aviació feixista, el president de la República, Manuel Azaña, va deixar escrit que “es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos.” En realitat, com és prou sabut, ni tan sols es van poder contenir dos-cents anys, perquè durant el segle XIX la capital del país va patir diversos bombardejos. A principis del 1849, un diari confessava que “han creído por desgracia nuestros gobernantes que la cuestión catalana no era otra cosa que un problema cuya favorable resolución dependía sólo del mayor número de batallones, y en este concepto han erizado el suelo del antiguo Principado de bayonetas y cañones, hasta tal punto que su territorio puede ya considerarse militarmente ocupado”. El problema no era només la forma violenta d’afrontar els conflictes (ja fossin amb un rerefons nacionalista o social, tant se val), sinó la connivència de la premsa i bona part de la societat espanyola davant la forma d’actuar. No deixa de resultar revelador, per donar-ne exemple, que el ministre de la Governació durant els fets de la Setmana Tràgica, el conservador Juan de la Cierva y Peñafiel, reconegués a les seves memòries que s’havia inventat la teoria de la conspiració separatista perquè això li permetia evitar que la revolta s’estengués a altres territoris de l’Estat.
Aquesta manca de tradició pactista, de prevalença del principi a través del qual el poder no pacta, sinó que s’imposa, ha condicionat notablement la manera d’afrontar qualsevol conflicte intern o extern. El 1898, quan Espanya es trobava en un moment especialment traumàtic, de pèrdua de les darreres colònies d’Ultramar (precisament quan les potències europees es repartien el domini d’Àsia i Àfrica), hom proclamava que “vale más honra sin barcos que barcos sin honra”. I va ser aquesta prepotència la que explica el retard en què van arribar les propostes d’autonomia que, en qualsevol cas, no van aconseguir impedir que es perdés aquella “españolísima isla de Cuba” que, tot sigui dit, estava recollida a la Constitució vigent en aquells moments, la del 1876 (art. 89). L’exemple anterior ens ajuda a entendre la manera d’assumir els conflictes per part dels governs espanyols de torn, que han contemplat qualsevol transacció com una claudicació; o, fins i tot, una traïció a la pàtria. Més enllà de les particularitats del govern de Mariano Rajoy i les dinàmiques internes del seu partit, doncs, la seva resposta al repte del nostre país resulta força coherent amb la praxis dominant en els governs de Madrid. Només cal recordar aquella frase que va deixar anar Felipe González quan es va veure obligat a negociar amb bascos i catalans: “Negociar en el darrer moment i quan no quedi més remei.” El tret anterior dificulta qualsevol acord. I, al mateix temps, contrasta amb allò que s’ha establert al nostre país.
Tal com va deixar escrit Jaume Vicens Vives, a Catalunya es parteix d’un principi radicalment diferent, d’uns moviments socials i polítics que, en absència d’un estat, han sorgit des de societat civil, des de la base. I aquesta realitat no només s’ha traduït en una xarxa social extraordinàriament rica (només cal resseguir l’àmbit social i educatiu per adonar-se’n) sinó que també ha condicionat una determinada forma de fer política, molt més dinàmica, transversal i dialogant.
Malgrat les tensions internes que s’han produït al llarg de la nostra història, en bona part fruit el dinamisme econòmic i social, la societat catalana ha sabut articular mecanismes d’acord que s’han traduït en experiències innovadores i, si ens cenyim a les reivindicacions nacionals, en un suport social majoritari a les demandes de major poder autonòmic (només cal repassar les mobilitzacions que es van produir per la primera campanya autonomista del 1918, la recollida de signatures per donar suport a l’Estatut de Núria del 1931 o les mobilitzacions massives del 1977 i des del 2010) i, molt més recentment, a les demandes d’un referèndum per decidir el futur del país. Totes aquestes mobilitzacions no només han sorgit des de la base sinó que s’han manifestat com a dinàmiques extraordinàriament noves, en constant canvi.
Contràriament, el model espanyol s’ha bastit des de dalt, amb un aparell de l’Estat i uns poders fàctics (ja sigui l’Església, l’exèrcit o el funcionariat) que s’han atrinxerat i han bloquejat qualsevol intent de reforma, ja sigui funcionant com a grups de pressió, a través de la via conspirativa o, quan això ha estat possible, de la violència. Les relacions de poder a l’Estat espanyol s’han establert, doncs, des de dalt. Aquest fet no només s’ha traduït en la forma d’assumir la realitat i afrontar els conflictes, sinó també en la interpretació d’allò que succeïa a l’exterior. Tots aquells moviments que han qüestionat l’estatus quo han estat permanentment concebuts com una conspiració d’unes quantes minories o partits.
Només cal llegir els principals mitjans de comunicació d’aquests darrers mesos per adonar-se que aquesta concepció no només forma part dels polítics sinó que es troba profundament arrelada en la societat espanyola. És a partir d’aquesta visió esbiaixada que s’entén el fet que, encara avui, després des les mobilitzacions massives i cíviques de les diades o de la defensa del referèndum de l’1 d’octubre que es va viure a cada poble, a cada col·legi electoral, des d’Espanya se segueixi contemplant el procés català com una invenció o una conxorxa d’alguns partits o dirigents (abans Artur Mas, ara Carles Puigdemont i Oriol Junqueras); una teoria que parteix del principi que el conjunt de la ciutadania està adoctrinada o té una incapacitat manifesta per pensar i actuar lliurement. No es tracta d’una miopia inconscient sinó d’un visió perfectament coherent amb el seu model de funcionament.
Els ingredients anteriors (la càrrega ideològica nacionalista que ha impregnat la construcció de l’Estat espanyol des del segle XVIII, el model d’un Estat construït des de dalt i amb un atrinxerament de les elits polítiques o l’ús recurrent de la imposició o la violència per resoldre els conflictes) s’han manifestat especialment davant els episodis i els períodes de sobirania que ha viscut el nostre país des del segle XVII fins avui.
1640
L’exèrcit de Felip IV
El primer d’aquests episodis es produeix el 1640, durant l’anomenada Guerra dels Segadors. El conflicte és el resultat del deteriorament de les relacions entre les institucions catalanes i la monarquia espanyola, amb ingredients com ara la contínua vulneració de les lleis i constitucions pròpies, les noves càrregues fiscals o els allotjaments de les tropes castellanes. A través de cartes i memorials, les institucions catalanes van reclamar repetidament que es revertís la situació; però, en comptes de negociar, el monarca va respondre amb la força de les armes i el 12 d’agost d’aquell mateix any va donar l’ordre d’enviar un exèrcit de 30.000 homes comandats pel marquès De los Vélez.
Tal com remarca l’historiador de la Universitat Autònoma de Barcelona, Antoni Simon, l’objectiu fonamental de la monarquia hispànica “no era només reprimir allò que considerava una rebel·lió sinó que es volia aprofitar l’avinentesa per canviar l’estatus constitucional entre el regne i el rei per tal de fer-lo més favorable a aquest darrer”. I hi afegeix que partien de la idea que “la qüestió constitucional catalana només es podia resoldre amb una combinació de política i força; en altres paraules, a partir d’unes corts intimidades per la presència de l’exèrcit reial”. Davant l’amenaça de l’exèrcit espanyol a les portes de Barcelona, la Junta General de Braços es va convertir en un autèntic “Parlament sense rei”; en un instrument clarament revolucionari, que no només va liderar la resistència militar sinó que va assumir quotes de poder significatives.
Durant un curt període de temps, Catalunya va actuar i va viure un parèntesi republicà, caracteritzat no només per la proclamació de la sobirania catalana respecte de la monarquia espanyola sinó també per la major representativitat que va assumir la Junta de Braços, erigida en un autèntic “Parlament sense rei”, manllevant paraules de la historiadora Eva Serra. En tot cas, les urgències militars van obligar Pau Claris a reactivar les negociacions amb França. La ruptura amb la monarquia es consumà el 16 de gener del 1641, quan Catalunya es va convertir en república sota la monarquia francesa. L’experiència no va acabar de prosperar, però el gest que va assumir la Junta de Braços el 1640 posa de manifest la voluntat i la capacitat de les institucions catalanes per decidir lliurement el seu destí.
1714
El darrer alè de llibertat
El contenciós successori que es viu a Espanya el 1700 situarà el país en una altra cruïlla històrica. Malgrat el suport inicial a Felip V, a partir del 1705 el país i el conjunt dels territoris de la Corona d’Aragó es decanten majoritàriament per l’arxiduc Carles, que és qui representa millor el model del parlamentarisme angloholandès. La resposta de Felip V a aquest gest de sobirania exercit per les Corts Catalanes serà contundent; i arran de la victòria de l’11 de setembre del 1714, aprofitarà per dur a terme els plans dels darrers Àustries. El jove monarca ni tan sols atendrà els consells del seu avi, Lluís XIV, que comunicava que estava “molt de proposar-vos que els torneu els seus privilegis, però concediu-los la vida i tots els béns que els pertanyen, tracteu-los com a súbdits als quals esteu obligats a conservar, i dels quals en sou pare i a qui no voleu destruir”. Lluny d’això, acabada la guerra, el gros de l’exèrcit borbònic es va aquarterar per tal de dur a terme la política repressiva de la monarquia, com ara eliminar i reprimir físicament els subversius. A partir d’aleshores i fins ben entrat el segle XIX, el país es va convertir en la presó i el recordatori permanent d’aquella opressió militar. Però, a banda d’aquest vessant, la repressió també es va dirigir a desballestar l’estructura institucional catalana i assimilar-la a la de Castella. El Decret de Nova Planta (1716), completat per la reial cèdula del 18 d’octubre de 1718, situarà el país sota el control absolut del capità general. A més a més de la supressió del model administratiu i polític, també es va definir una nova estructura fiscal, que va posar les bases de l’espoli fiscal que encara patim. La repressió també va arribar a la llengua. En el seu informe del 1715, José Patiño es mostrava preocupat pel fet que els catalans “solamente hablan en su lengua nativa”, mentre que el Consell de Castella manava que “en la Real Audiencia se sigan los pleitos en lengua castellana” i que a les escoles “no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano”. De fet, només es tractava de l’inici d’un nou model lingüístic que se sustentava en l’oficialitat exclusiva del castellà i el marginament o la prohibició sistemàtica del català.
1812
La Junta Superior de Catalunya
L’ocupació francesa del 1808 al 1814 i la fallida de la monarquia borbònica van posar les condicions per a una nova experiència de sobirania. Les necessitats de la guerra donaran com a resultat el naixement d’uns ens polítics nous, les anomenades juntes de govern i defensa i, alguns mesos després, d’una Junta Superior de Catalunya, el primer ens propi d’abast nacional des del 1714. Entre les funcions d’aquest nou organisme hi haurà “el conocimiento de todos los negocios que eran propios de la soberanía”. Des de Cadis, on residia el poder de l’Espanya que no es trobava ocupada pels francesos, no s’entenia el que succeïa a Catalunya. En una sessió de les Corts del 3 de novembre de 1811, per exemple, el diputat Agustín Argüelles expressava el malestar pel fet que “en Cataluña se habían sucedido dos o tres trastornos de éstas autoridades”. En tot cas, la Junta Superior va eliminar-se a través de la Constitució de Cadis, que va establir una Diputació com a màxima autoritat provincial.
Al marge d’aquesta experiència d’autogovern, que també va donar-se a d’altres territoris, l’escenari de la Guerra del Francès també obre el període del constitucionalisme espanyol. I el període en el que una part de les classes dominants del país maldaran per participar en la construcció d’una nació espanyola. Tal com deixà escrit Jaume Vicens i Vives, “durant el segle XIX Catalunya esgotà ben bé dues generacions en l’objectiu de fer d’Espanya una cosa distinta”.
1931
La República dels tres dies
Un altre episodi de sobirania es va produir el 14 d’abril del 1931, dos dies després d’unes eleccions municipals que es van convertir en un plebiscit sobre la monarquia borbònica. La iniciativa catalana es va traduir en un gest de sobirania, simbolitzat per Francesc Macià qui, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, va proclamar “l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”. I, tot seguit, va anunciar que des d’aquell moment quedava format “el govern de la República Catalana”. L’experiència va durar tres dies, durant els quals Francesc Macià va actuar com un autèntic cap d’estat. Va nomenar alguns càrrecs importats, com ara el governador civil, el president de l’Audiència o el capità general; i va designar el primer govern de la República Catalana, amb competències en àmbits tant significatius com ara la defensa o les comunicacions.
El gest de Macià no va quallar en un Estat, ni tan sols en un de federal. Tres dies després de la proclama, una delegació formada per membres del Consell de la República, entre els quals hi havia els catalans Marcel·lí Domingo, va arribar a Barcelona per tal d’aconseguir que Macià fes marxa enrere. Finalment, el president de la Generalitat va renunciar a la República a canvi d’un govern que va prendre el nom de la Generalitat històrica. La decisió, doncs, es va deixar en mans del Congrés constituent, sense cap acord previ sobre el sostre competencial ni els terminis en el desplegament. Ben aviat, però, es va poder comprovar que el govern provisional de la República no només no estava disposat a acceptar una República Catalana, sinó tampoc a convertir l’Estat en una autèntica federació. De fet, el procés va encetar un període de temptatives autonomistes caracteritzades per un contrast permanent entre el suport majoritari que donava la societat catalana a cada text estatutari i els recels i les retallades de l’Estat.
1934
La revolta del 6 d’octubre
Fa algunes setmanes, el vicesecretari de comunicació del Partit Popular, Pablo Casado, va advertir a Puigdemont que no declarés la independència, perquè podia “acabar com qui la va declarar fa 83 anys”, en referència al president de la Generalitat. Però només cal llegir la proclama que va fer Lluís Companys el 6 d’octubre del 1934 per adonar-se que no es tractava d’una iniciativa pròpiament independentista sinó d’un nou intent de reformular les relacions entre Catalunya i Espanya. Tal com remarca l’historiador Manel López, autor d’una tesi doctoral sobre aquell episodi, el president de la Generalitat va actuar “com un cap de govern que va assumir riscos en un sentit governamental i que va dirigir i engegar una acció encaminada a redefinir l’Estat republicà i l’autonomia catalana en un moment de crisi del sistema polític”.
1939
Una autonomia de guerra
El darrer episodi es produeix, paradoxalment, arran del cop d’estat del 18 de juliol del 1936, que havia nascut amb la voluntat d’evitar una revolució social i garantir “la integritat de la nació espanyola”, però va acabar provocant, en un primer moment, l’emergència de poders totalment autònoms, els anomenats comitès de guerra.
A partir del 27 de setembre del 1936, però, la situació es va començar a revertir i la Generalitat va tendir a assumir tota l’autoritat de l’Estat, amb competències per impulsar una indústria incipient de guerra o per reestructurar de dalt a baix la vida social i econòmica del país, amb decrets innovadors com ara el de col·lectivitzacions.
L’historiador Pelai Pagès, un dels millors coneixedors de la Guerra Civil al nostre país, afirma que es tracta del període de la història en què la Generalitat va actuar com un autèntic estat independent, trencant el sostre competencial de l’Estatut”. La situació es va capgirar del tot arran dels fets del maig de l’any 1937, quan el poder central va aprofitar per recuperar quotes de sobirania. La tardor d’aquell any, el govern encapçalat per Negrín es va instal·lar a Barcelona i la Generalitat va perdre el poder que havia tingut.
Del 1714 al 1931
El 12 de febrer del 1932, el jurista Francesc Maspons va donar a conèixer un dictamen en què analitzava la situació generada pel fet que la proclamació de la República Catalana algunes hores abans que l’espanyola. Maspons defensava que la pèrdua de sobirania el 1714 s’havia produït “per un acte unilateral”. Per aquest motiu, el nostre país havia tornat “a la categoria d’Estat”.
El silenci internacional
El 20 de juny del 1705, els representants catalans i anglesos van signar el pacte de Gènova, a través del qual els segons juraven no abandonar els catalans i garantir el manteniment de les seves llibertats. Però a partir del gener del 1711, amb les converses d’Utrech, es va posar de manifest que els anglesos prioritzaven els interessos comercials al compliment dels acords internacionals. Malgrat la situació d’abandonament per part dels seus antic aliats, les institucions catalanes van posar de manifest, dins al darrer moment, la voluntat de resistir i mantenir la seva sobirania.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Mor D'Artagnan, el mosqueter que va lluitar al costat dels catalans

Imatge
El Nacional 25 de juny de 1673 Mor D'Artagnan, el mosqueter que va lluitar al costat dels catalans Marc Pons Foto: Arxiu Departamental dels Pirineus Catalans Barcelona. Dijous, 25 de juny de 2020 1 minut Tal dia com avui de l’any 1673, fa 347 anys, moria a Maastricht (Províncies Unides dels Països Baixos), Charles de Batz-Montesquiu; comte d’Artagnan i capità de la guàrdia dels Mosqueters del rei Lluís XIV de França. Quasi dos segles després (1844), la seva figura i la seva vida (en la realitat la d’un faldiller i un busca-bregues temut i impopular), inspirarien Alexandre Dumas en la creació de la novel·la Els tres mosqueters . En aquella novel·la seria l’únic personatge -dels quatre protagonistes- que estaria inspirat en una existència real. La relació entre el veritable d’Artagnan i Catalunya remuntava a 1640. Durant la Revolució i Guerra dels Segadors (1640-1652), està documentada la seva pa...
Més informació

Carles Puigdemont: ‘S’ha d’anar més enllà de la política parlamentària per arribar fins al final’ Us oferim la transcripció íntegra del 'Debat des del confinament', en què el president Puigdemont ha respost les preguntes dels subscriptors de VilaWeb

Imatge
VILAWEB TV > PRINCIPAT Carles Puigdemont: ‘S’ha d’anar més enllà de la política parlamentària per arribar fins al final’ Us oferim la transcripció íntegra del 'Debat des del confinament', en què el president Puigdemont ha respost les preguntes dels subscriptors de VilaWeb Per: Redacció 21.05.2020  21:26 VILAWEB El president Carles Puigdemont ha estat el protagonista del ‘Debat des del confinament’ d’aquesta setmana. Els subscriptors de VilaWeb han enviat més de cinc-centes preguntes per Twitter, per WhatsApp i per correu electrònic, que Vicent Partal ha intentat de resumir, tocant els punts principals. Totes les preguntes han estat enviades al president Puigdemont més tard perquè pugui sentir la veu de tots els subscriptors que havien volgut participar-hi. Al debat, en què hi ha hagu...
Més informació